El refugi en l'alcohol mina física i psicològicament a l'individu i la seva relació en el Entorn. Darrera de l'alcoholisme i, de tota conducta addictiva, hi ha components depressius susceptibles de ser tractats.

 

Ester Clamosa
Acadèmia Ciències Mèdiques Catalunya i Balears Filial Garraf

Febrer 2010

Introducció General:

El treball que a continuació exposo, parteix de dues presentacions que vaig fer, respecte al fenomen anorèctic, anteriorment en aquest espai de l’Acadèmia i, sobre unes reflexions fetes, a partir del curs de Psicosomàtica que, va ser realitzat entre les diferents seccions que, configuren aquesta Filial de l’ACMCB del Garraf, l’any passat.

1.- Dues disciplines: Medicina i Psicoanàlisi:

Un cop d’ull a la història de la Medicina, per comprovar com la figura tradicional d’aquell metge Galeno quan, la seva presència i praxi anaven tenyides d'una aura de saviesa filosòfica, va anar quedant, cada cop més, desdibuixada i condicionada, per l’emergència de la Ciència Experimental.

El desenvolupament de la societat industrial va anar deixant relegada, en un segon pla, el caràcter humanista de la medicina, per donar pas als requeriments del Mètode Científic, és a dir: els experiments en el laboratori, les dades de les estadístiques, els gràfics i les escales amb controls quantitatius. Tot allò que contemporàniament, queda subscrit amb la nomenclatura de “evidència científica”

Allà en l’any 1966, en el Col.legi de Medicina de la Salpêtrière, el psiquiatre psicoanalista J. Lacan va fer una intervenció on constatava, com el doctor en medicina anava quedant a mercè de les constants biològiques i, del manteniment del funcionament de tal o qual aparell de l’organisme humà. (1)

La massificació de la Sanitat Pública, no deixa gaire marge, per escoltar el que diu i demana cada pacient i, aquest, quan se sent desatès, recrimina a la persona del metge, a través de queixes i denuncies. Les assegurances i la cobertura a través de pòlisses per responsabilitat civil, converteixen a la medicina, en una pràctica social cada cop més a la defensiva.

En la persona del metge contemporani recau també, la pressió institucional, a través de protocols científics, dades i resultats objectius, que sotmeten al professional a un stress amb multiplicitats de símptomes.

A Catalunya, el passat Juny de l’any 2007 el Col•legi Oficial d’Infermeria de Barcelona, va fer explícit el rebuig a què, els professionals sanitaris haguessin d’assumir treballs propis dels metges pediatres i, el comunicat afegia que, “aquest col•lectiu, no havia de suplir, el dèficit d’altres professionals,” segons instruccions procedents de la Conselleria de Sanitat.

Però, un metge connectat mínimament, amb la dinàmica de l’inconscient freudià, sap distingir clarament, que hi ha quelcom, a través del sofriment, de la simptomatologia i, de la demanda.

La psicoanàlisi, respecte a la medicina, diu J. Lacan “està en un lloc marginal i també extraterritorial: Marginal perquè, la Medicina admet a la Psicoanàlisi com una mena d’ajuda auxiliar externa i, extraterritorial per obra dels mateixos psicoanalistes, els quals, sens dubte, tenen raons per voler conservar aquesta extraterritorialitat”.(3)

Però un abordatge interdisciplinari, és una possibilitat d’obrir una porta per a una visió més global de la fenomenologia que afecte a un subjecte que pateix una dolença, on els tractaments mixts, queda comprovat, comporten un pronòstic més favorable, per a la resolució de la simptomatologia i del conflicte subjacent.

2.- Els trastorns psicosomàtics:

Quan es revisa la literatura del concepte sobre els trastorns psicosomàtics, es pot comprovar que no resulta fàcil delimitar, els paràmetres fonamentals que marquen les característiques d’aquests trastorns. Els autors que estudien el fenomen, no sempre es posen d’acord, hi ha discussions i punts de vista interdisciplinaris, oposats i contraris al respecte.

Però, hi ha una descripció de la nosologia que clarifica el diagnòstic del psicoanalista i és que, en relació al pacient psicosomàtic, hi ha la lesió d’un òrgan (4).

No obstant, tampoc això és tot, cal fer una diagnosi diferencial dels fenòmens psicosomàtics, respecte a dues entitats clíniques més:

2.1.- Neurosi conversiva: és a dir, la transformació de l’energia de la libido en innervació somàtica, per seguir amb la definició clàssica freudiana.

En la clínica es pot observar com els mecanismes de la conversió es manifesten generalment en estructures de la personalitat de tipus neuròtic. La histèria és el prototip més afí a les manifestacions conversives.

Cal recordar, que la conversió implica l’alteració funcional d’un sentit o un òrgan, sense però que aquest, presenti una lesió somàtica, com ho faria una paràlisi temporal i reversible d’una funció sensorial, per exemple, algun tipus de trastorn de la veu, de la vista, de l’aparell motor etc.

Per això, els símptomes conversius, presenten un caràcter temporal, mentre s’orienta i es canalitza el “quantum libidinal “ de l’enervació que, inhibeix, frena o paralitza l’operativa sensorial o motora, sense que hi hagi resultats positius, en les proves d’exploració mèdica.

Els fenòmens conversius, son essencialment trastorns de base psíquica i, resulta molt clarificador comprovar, a efectes del diagnòstic diferencial, la directa implicació del S.N.C.

2.2.- Hipocondria: És una fixació fantasmàtica de l’angoixa, sobre la representació de l’anatomia o la fisiologia, on el subjecte realitza una interpretació pejorativa sobre la salut i la vida. El pacient creu, de forma infundada, que pateix una malaltia greu.

En el cas més lleu, és a dir, d’una hipocondria de caràcter menor, el seu diagnòstic formaria part de les neurosis, i molt concretament, de la neurosi obsessiva, on la tendència hipocondríaca apareix en subjectes molt escrupolosos que, fixen l’atenció minuciosament, en qualsevol senyal o moviment de l’aparell orgànic.

Però, cal tenir en compte també que l’atenció emocional fixada permanentment, en alguna funció biològica, pot derivar en una reacció psicosomàtica, amb formació de símptomes orgànics reals.

En l’estructura psicòtica, la hipocondria pren la forma d’un deliri, el deliri hipocondríac en l'esquizofrènia i, molt concretament la malenconia que investeixen el cos de culpa, indignitat personal produint un gran malestar.

2.3.- La Psicosomàtica: El fenomen psicosomàtic implica una situació de compromís entre els processos mentals i el conseqüent desencadenat somàtic, de tal manera que, l’enervació psíquica, conseqüència d’una emoció o afecte determinat, debilita un òrgan que pot quedar afectat i lesionat, per una dificultat de representació i elaboració psíquica.

Les afeccions psicosomàtiques es manifesten de manera cíclica, per abscessos, envaeixen aparells i sistemes d’índole diversa i obeeixen a mecanismes fisiopatologics variats, on clarament, el S.N.V. queda directament implicat. No obstant, el trastorn psicosomàtic és una malaltia de base psíquica, per això, un tractament exclusivament biofisiològic hauria de considerar que:

El malalt psicosomàtic, té dificultats per contactar amb els elements inconscients, canalitzar les emocions, i donar sentit als afectes. Hi ha una resistència en atorgar significació els seus conflictes, per simbolitzar o sublimar els seus problemes essent, en alguns casos, refractaris a consultar per sofriments desencadenats per processos d’angoixa o depressió.

J. Lacan, situa la psicosomàtica en el registre d’allò real, sense relació amb l’imaginari i el simbòlic i, diu que el fenomen psicosomàtic no està a nivell del cos imaginari, sinó del soma, és a dir, del cos biològic i fisiològic (5).

Un altre autor francès, J. A. Miller, afirma que l’afecció psicosomàtica no té representació ni afecte ni significança, els fenòmens psicosomàtics continua dient, estan en el límit de l’estructura del llenguatge, o per fora d’ella (6).

3.- Anorèxia: una frontera entre la piquis i el cos


A través del quadre de l’anorèxia es pot entreveure, com a partir d’una simptomatologia que es manifesta en el cos, hi ha subjacent un trastorn psicògen que condiciona l’acció d’alimentar-se, fins al punt que, en aquells casos més extrems, on l’anorèxia presenta unes característiques psicòtiques, atenta contra la conservació de la vida.

En la mateixa nomenclatura mèdica, el concepte d'anorèxia està lligat a la categoria de “nerviosa”, la qual cosa, indueix a pensar en un fenomen no estrictament, de caràcter alimentari.

Un antecedent observable, en el binomi anorexia-bulimia, previ a la conducta de vòmits o de restricció de l’aliment, és la disconformitat parcial o total d’alguna part de l’esquema corporal, per part de qui ho protagonitza.

La imatge del físic que l’anorèxica veu projectada en el mirall, no concorda amb la seva realitat.

Hi ha una distorsió perceptiva de la imatge del cos, les anorèctiques es perceben voluminoses, mentre la realitat és un altre.

F. Doltó en el seu llibre titulat “La imagen inconsciente del cuerpo” (7) planteja els efectes que pren el registre psíquic de l’imaginari, en la percepció visual i propioceptiva del cos i, la disfunció de les capacitats motores i relacionals dels subjectes, que han quedat atrapades en aquest registre.

Paradoxalment, la mateixa autora ha observat com es desenvolupen unes capacitats compensadores que, han fet de suplència, en la vida psíquica d’un subjecte, afectat per una lesió orgànica, com podria ser una ceguesa per exemple, però amb funcions imaginaires i fantasmàtiques ben conservades en l’estructura psíquica.

La clínica de l’anorèxia, mostra el rebuig a un físic que no respon a les expectatives que poden generar els missatges i les tendències externes de la moda i dels ideals. Això no significa desconsiderar la gran influència que exerciten sobre els adolescents, els paràmetres actuals de l’estil i de l’estètica juvenil, però aquests elements no expliquen suficientment la subjugació del criteri personal, ni molt menys, l’enfoc alterat ni la distorsió propioceptiva de la figura en el mirall.

Es tracta d’un fenomen de caràcter conversiu, on l’òrgan de la vista, és a dir, el nervi òptic que canalitza la visió de la imatge que es projecta en el cervell, resta conservat i no presenta lesió alguna. Per tant l’alteració perceptiva és exclusivament psicògena, sensa substrat orgànic o fisiològic.

L’anorèxia, tant en la restricció com en el vòmit, és una pràctica que atempta contra les pulsions bàsiques de conservació de la vida. I el plus de la libido que acompanya l’acte de l’alimentació, és a dir, el gust i l’apetit, es transformen en un correlat negatiu a través del fàstic o de la nàusea.

Un abordatge terapèutic de l’anorèxia, no pot eludir els elements abans mencionats. Perquè la conservació de la vida, a través de l’imperatiu “menja, has de menjar per viure” tant important per garantir la supervivència, pren valor quan aquesta, està guiada pel desig de viure.

4.- Conclusions:

Dos paradigmes diferents: el mèdic que tracta els fenòmens biofisiològics i el psicoanalític, el destí de les pulsions en l’organització psíquica.

Dues disciplines amb metodologia i tècniques específiques.

Dues entitats clíniques: Trastorns conversius, de base psicògena amb manifestacions físiques, sense lesió orgànica i, trastorns psicosomàtics de base psíquica amb símptomes físics i lesió orgànica.

Hi cap la possibilitat de fer un abordatge interdisciplinar, dels fenomens de base psicògen, tot seguint els criteris de l’OMS d’oferir al pacient, una atenció biopsicosocial, que seria la creació d'uns espais fronterers entre les diferents disciplines, per brindar al subjecte, saber quelcom de la seva simptomatologia i del sofriment, perquè allò que li succeeix, no resulti tant aliè a la seva història personal.

Amb aquest criteri, la psicoanàlisi apunta a un anar més enllà de la curació de la malaltia i, de la desaparició dels símptomes, però el psicòleg clínic, no pot eludir la seva implicació amb el jurament hipocràtic de la medicina: Curar si es pot i sinó alleugerir.


Referències Bibliogràfiques:

1. Lacan, J. “Psicoanálisis y Medicina. Intervenciones y textos 1”. Ed. Manantial, Buenos Aires, 2006.

2. Col•legi Oficial d’Infermeria de Barcelona. Notícies del Col•legi: Recull d’informació referent a la presentació del Pla d’Ordenació de l’Atenció Pediàtrica a l’atenció primària de la salut: 2007-2010. Barcelona 21 de Juny 2007.

3. Op.cit.

4. Bolse, B. Bursztejn, C. “Pensar, hablar, representar: El emerger del lenguaje.” Masson. España, 1992.

5. Castellano de Marcos, Santiago La "docta ignorancia" en la práctica clínica del médico. Psicoanalisis y Medicina, Madrid. [Ads by Google] 7.1.07 [Citado 31 12 2010] Disponible en Internet https://www.blogger.com/profile/33969256.

6. Miller Jacques-Alain “Algunas reflexiones sobre el fenómeno psicosomático” Matemas II, Editorial Manantial, Buenos Aires 1991.

7. Dolto, F. “La imagen inconsciente del cuerpo” Ed. Paidos, Barcelona, 1990.

 

Publicado por CartelLacanià en 18:07

Etiquetas: Anorexia, Ester Clamosa, Hipocondría, Neurosis conversiva, Psicosomática, Transtorno psicosomático